Societat Excursionista de La Safor

La lluna, acovardida darrere d’un vel de núvols espessos, refusa amb obstinació qualsevol mostra de clemència; no hi ha estrelles ni rastre de claror: només la foscor, persistent com una capa de quitrà que cobreix camps, arbres i pedres. Caminar sota aquella negror és avançar cap a un món despullat de llum, on l’home és un simple accident, un esquerdament breu en l’eternitat del silenci. Aquí dalt, la foscor no és absència, sinó una presència viva, que en respirar-la se sent com absorbir tinta. Tot sembla suspés en una quietud mineral, fins que, des de les entranyes de l’obscuritat, un gemec esberla l’aire: el crit d’un mussol, un so fred i trencat. El silenci es recompon amb lentitud, com una ferida que es tanca a poc a poc, però sense arribar a cicatritzar; a la llunyania, un gos udola, un plany esfilagarsat aixecant-se i caient com una ona esvaïda. De sobte, alguna cosa es mou —un esclat de moviment sec, gairebé violent—: potser un senglar o un conill, esbossant una corba fugissera ...

La troballa d’una vella bota de muntanya podria aportar llum a un dels majors misteris  irresolts en la història de l’alpinisme. Vist així, hom diria que no té res d’especial, tret  d’unes inicials brodades: A. C. Irvine . L'equip de l'expedició del 1921 Fotografia de Jimmy Chin per a National Geographic I és que el passat mes de setembre, un equip de  National Geographic encapçalat pel fotògraf Jimmy Chin , ha fet un feliç descobriment  en la glacera central de Rongbuk, sota la cara nord de l’Everest: una bota i un calcetí,  que els experts consideren, amb quasi total seguretat, que pertanyien a Andrew Comyn  Irvine, desaparegut tot just fa cent anys a tocar del cim, juntament amb l’alpinista  George Mallory.  Però en realitat, tota aquesta història va començar molt abans.  I és que el 1802, la Companyia de les Índies Orientals i el govern britànic van impulsar  un ambiciós pla: el Gran Projecte de Topografia Trigonomètrica , amb l’obj...

Hui ha estat el dia gran de la Societat Excursionista de la Safor: la tradicional ruta de Nadal que combina esmorzar, dinar i muntanya; un ritual anual que uneix natura, amistat, taula i café. Què hi pot haver més essencial que la natura com a escenari, el menjar com a pretext i els amics com a companyia? Tot plegat, una combinació exquisidament essencial i, alhora, profundament carregada de significat. Evidentment, no podíem triar cap altre objectiu que el cim de la Safor. El nom de la Societat Excursionista ho dicta amb una senzillesa rotunda, gairebé natural. Perquè, al capdavall, què és un nom, sinó una proclamació de la nostra identitat? Mentre uns avançaven amb pas tranquil entre veritables cels de confitura, enlairant-se pels arrimalls i per les arestes més enlairades de la serra, altres trescaven per aquells camins, íntims i sagrats, cercant el repte del desnivell i el batec intens del cor. Deixades enrere les ombres violetes del Benicadell, la jornada ha continuat a l’Orxa amb...

Hi ha una certa poesia en la trobada entre la natura i la cultura humana, un encreuament de camins que a vegades es percep com a llunyà, però que en ocasions especials pren cos de manera vibrant. Això mateix s’ha viscut durant quatre jornades a la Tercera Fira de la Muntanya de la Safor. L’inici va ser, com totes les coses que paguen la pena, pausat però intens. La inauguració de la Tercera Mostra de Cinema del País Valencià, al Teatre Serrano de Gandia, va ser un homenatge als valents i als somiadors. Kyrgyzstan, de Jorge Saffie, ens va transportar a la Torre de Rússia i la via Perestroika Crack, on la tècnica, la tenacitat i el vertigen dibuixen un paisatge que sembla més enllà de l’abast humà. La projecció, carregada de silencis glaçats i tensions a flor de pell, va donar pas a una mostra íntima de Miguel Ángel Vidal, un recorregut pel seu llegat de vida entre muntanyes, on l’experiència personal es transformà en memòria col·lectiva. La segona jornada, en canvi, fou un mosaic d’acti...