Vida, muntanya i cinema: quatre jornades memorables

Hi ha una certa poesia en la trobada entre la natura i la cultura humana, un encreuament de camins que a vegades es percep com a llunyà, però que en ocasions especials pren cos de manera vibrant. Això mateix s’ha viscut durant quatre jornades a la Tercera Fira de la Muntanya de la Safor.

L’inici va ser, com totes les coses que paguen la pena, pausat però intens. La inauguració de la Tercera Mostra de Cinema del País Valencià, al Teatre Serrano de Gandia, va ser un homenatge als valents i als somiadors. Kyrgyzstan, de Jorge Saffie, ens va transportar a la Torre de Rússia i la via Perestroika Crack, on la tècnica, la tenacitat i el vertigen dibuixen un paisatge que sembla més enllà de l’abast humà. La projecció, carregada de silencis glaçats i tensions a flor de pell, va donar pas a una mostra íntima de Miguel Ángel Vidal, un recorregut pel seu llegat de vida entre muntanyes, on l’experiència personal es transformà en memòria col·lectiva.

La segona jornada, en canvi, fou un mosaic d’activitats, una d’aquelles combinacions que converteixen qualsevol esdeveniment en una festa autèntica. Canigó 1883, dirigida per Albert Naudín, va portar a la pantalla la grandesa dels Pirineus amb la veu inconfusible de Jacint Verdaguer. Aquesta simbiosi entre poesia i muntanya, on el silenci dels cims s’entrellaça amb la paraula viva, va restar a la memòria com un retrat d’un temps i un lloc.

Un altre punt àlgid fou el documental URPA, que ens traslladà a la Plana de Lleida, on una cervesa artesana —sí, cervesa!— feta amb ordi cultivat a camps on nidifica l’arpella cendrosa, esdevingué el símbol d’una aliança discreta però significativa entre pagesos i ecologistes. Si hi ha esperança per a la biodiversitat, segurament es troba en gestos com aquest, que combinen saviesa ancestral i compromís modern.

La narració captivadora de Lucía Guichot sobre l’ascensió al Fitz Roy posà punt final a la jornada amb la duresa gèlida i majestuosa de la Patagònia. La muntanya, un cop més, demostrava que pot ser implacable i generosa alhora.

Però la veritable ànima d’aquesta trobada es desvetllà durant la Fira pròpiament dita. En la seua tercera edició, la Fira de la Muntanya de la Safor ha estat, essencialment, una celebració de la vida a l’aire lliure i de la cultura popular que la sustenta. Entre rutes i caminades —les cames com a eina essencial—, la muntanya s’ha revelat tant en la pràctica com en la reflexió: helicòpters enlairant-se al vent en simulacres de rescat, exposicions fotogràfiques que han fet memòria, i les pinzellades precises i mestres de Toni Llobet, que ens han recordat que observar és, abans que res, aprendre a mirar.

Mentrestant, els xiquets descobrien el món a través de tallers, i els adults es deixaven portar per debats, taules redones i xerrades que tant abordaven temes de conservació com recordaven la figura inoblidable de Joan Pellicer. Les hores han anat passant entre el soroll d’un grup de rock i l’aroma d’un bon arròs amb fesols i naps, l’esperit d’una festa que ha sabut maridar cervesa artesana amb herbes mengívoles i, per si encara no en teníem prou, la presentació de llibres i revistes que han obert finestres a altres paisatges als amants de la paraula.

Què més? Doncs poca cosa, o potser tot: la certesa que el món és un lloc més gran del que ens pensàvem i que, almenys per un cap de setmana, ha tingut epicentre a la Safor.