Cent anys de l’expedició de Mallory i Irvine a l’Everest
La troballa d’una vella bota de muntanya podria aportar llum a un dels majors misteris irresolts en la història de l’alpinisme. Vist així, hom diria que no té res d’especial, tret d’unes inicials brodades: A. C. Irvine.
L'equip de l'expedició del 1921
 |
| Fotografia de Jimmy Chin per a National Geographic |
I és que el passat mes de setembre, un equip de National Geographic encapçalat pel fotògraf Jimmy Chin, ha fet un feliç descobriment en la glacera central de Rongbuk, sota la cara nord de l’Everest: una bota i un calcetí, que els experts consideren, amb quasi total seguretat, que pertanyien a Andrew Comyn Irvine, desaparegut tot just fa cent anys a tocar del cim, juntament amb l’alpinista George Mallory.
Però en realitat, tota aquesta història va començar molt abans. I és que el 1802, la Companyia de les Índies Orientals i el govern britànic van impulsar un ambiciós pla: el Gran Projecte de Topografia Trigonomètrica, amb l’objectiu d’explorar i cartografiar la Índia, aleshores colònia britànica i joia de la corona per la seua extensió i riqueses. William Lambton en primer lloc, i George Everest posteriorment, foren els primers responsables en dirigir aquesta empresa cartogràfica, proesa que reportaria una enorme font de coneixements geogràfics, i que no quedaria conclosa fins el 1871. Un dels fruits d'aquest extraordinari estudi va ser aconseguir quantificar, per primera vegada, l’alçada dels gegants de l’Himàlaia, i fou el brillant matemàtic indi Radhanath Sikdar, sota el comandament dels responsables britànics, que calculà el 1856 la mesura de l’Everest: 8,840 metres. Amb aquesta data hom creié que, molt probablement, l’Everest era el cim més alt de la Terra, destronant el Kangchenjunga.
Pocs anys després, en un impecable exercici de supèrbia patriòtica, la Royal Geographical Society rebatejà el Pic XV –com l’anomenaven aleshores– en Mount Everest, en honor al topògraf britànic, tot i manifestar-se ell en contra. No és necessari aclarir –o pot ser sí– que l’Everest ja tenia nom molt abans que hi arribaren els britànics: Chomolungma (Deesa Mare de l’Univers) en tibetà, entre d’altres noms.
Arribats ací, el lector es preguntarà quina relació té tota aquesta història amb la troballa d’una bota l’any 2024. I és que, tan aviat com es va prendre consciència de que l’Everest era la muntanya més alta de la Terra, els britànics —que eren els qui dominaven el territori en aquell moment— van decidir, o van sentir la imperiosa necessitat, de ser els primers en fer cim. Entre d’altres coses, perquè nordamericans i noruecs ja els havien avançat, en el descobriment i l’exploració d’algunes regions ignotes tan importants com el Pol Nord i el Pol Sud, respectivament –poca broma–.
Després de moltes expedicions i fatigues, la conquesta de l’Everest seria finalment per als britànics, però molt més tard, l’any 1953, i quasi cent anys després d’aquella primera medició del matemàtic indi.
La història de com es va aconseguir fer cim és una llarga història d’expedicions i d’intents, d’èxits i desgràcies, sumant un importantíssim bagatge de coneixements que permetrien, finalment, culminar aquell desig. La dècada dels vint fou l’escenari d’una ambiciosa campanya britànica d’expedicions, que tindrien lloc els anys 1921, 1922 i 1924. George Mallory, expert alpinista de renom, va ser la única persona en participar en totes elles, i Andrew Irvine l’acompanyaria en la darrera.
Qui eren, però, aquests dos alpinistes que van desaparéixer en misterioses circumstàncies, deixant una de les més grans incògnites de la història del muntanyisme?
La passió per l’alpinisme va esdevenir l’eix central de la seua vida, al qual va dedicar tots els esforços. L’expedició del 22 marcà un abans i un després en molts aspectes. Per una banda, és molt notòria la seua participació en una campanya de recaptació de fons, per a la que va realitzar més de trenta conferències al llarg de la Gran Bretanya. No va ser l’única campanya de conferències: l’any 23 en faria una altra, de tres mesos, pels Estats Units. Per un altre costat, aquella expedició es va suspendre amb la tràgica allau de la Collada Nord, que va sepultar tot el grup, i on perderen la vida set xerpes. Tots els membres de l’expedició foren guardonats, posteriorment, amb medalles olímpiques d’or a l’alpinisme en la cerimònia dels Jocs d’Hivern del 24, a Chamonix, entregades pel mateix Pierre de Coubertin.
El company de cordada de Mallory, Andrew Irvine, nascut el 1902, era el membre més jove de l'expedició i un brillant estudiant d’enginyeria. Tenia un gran talent per a la mecànica, i va ser elegit per Mallory precisament per la seua habilitat i domini de les bombones d’oxigen. Estudiant d’Oxford, era un portent físic, amb una gran capacitat pulmonar, i participà molt activament en les regates Oxford - Cambridge –igualment que Mallory anys abans–.
Durant l’organització de l’equip que intentaria el cim l’any 1924 hi hagué un contratemps: George Finch, que havia sigut un excel·lent alpinista en l’expedició del 22, fou bandejat… perquè s’acabava de divorciar. Bona persona i bon company de cordada, Mallory s’hi negà a anar a l’expedició fins que Finch no fóra readmès, i va costar la intercessió de la Casa Reial per convèncer Mallory d’anar-hi.
Amb l’equip al complet, el 29 de febrer del 1924 salpava de Liverpool el vaixell que els portaria a Bombai, a mitjans de març, per fer escala a Darjeeling, i eixir el 25 de març cap al Camp Base de l’Everest.
El 8 de juny del 1924 Mallory i Irvine deixaren el campament per atacar el cim. Mai no van tornar. Foren vistos per última vegada a uns dos-cents metres del pic, i encara ara no s’ha resolt el misteriós enigma de si van fer cim o no. Si van aconseguir l’empresa, ho van fer gairebé trenta anys abans que Hillary però, en tot cas, res se sap encara amb certesa.
Una expedició l’any 1999 va localitzar el cos de Mallory, amb proves evidents que estigué encordat amb Irvine fins el darrer moment. La descoberta ens va deixar preguntes sense resposta, com la localització de les restes d’Irvine. On està la Kodak que portava al damunt? Van aconseguir fer cim? Del cos d’Irvine només se n’ha trobat, en setembre d’enguany, la bota, un calcetí i poc més. Quan els dos alpinistes van deixar el campament aquella matinada, Mallory havia escrit que feia un temps perfecte per al treball. Foren vistos per última vegada, en un breu parèntesi entre núvols, a tocar del Segon Graó, un rocam de trenta metres considerat infranquejable. Un instant després, els núvols van tornar a tancar el cel, i ja mai més foren vistos.
Cent anys després, el misteri de la desaparició continua irresolt, però la història de Mallory i Irvine ens parla d’uns valors perpetus, vigents, d’unes vides d’entrega apassionada, i d’un muntanyisme profundament arrelat en els valors de companyonia, respecte, generositat, solidaritat, compromís social i, tot sòlidament recolzat sobre un important bagatge intel·lectual i una aposta audaç i decidida per l’aventura i la superació.
Xavier Cervera Jubany
Col·lectiu A un tir de pedra
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada