Una visita als escenaris de la Batalla de Llevant: la Ruta de Las Tetas i La Ràpita

Vista de Las dos tetas des de la pujada a la Ràpita, amb el pic d'Espadà al fons

El 16 de juny, alguns socis i amics pujàrem a la Plana per conéixer un dels espais més emblemàtics de la Batalla de Llevant de la nostra passada Guerra Civil: dues llomes bessones de cota 850 conegudes popularment com Las tetas, per formar en conjunt una figura semblant a uns pits femenins. Allà es van produir, entre juliol i agost de 1938, una sèrie de combats que es van saldar amb victòria republicana.

Context històric

En abril de 1938, l'exèrcit franquista va arribar a la mar per Vinaròs, partint en dos la zona lleial. La derrota quasi segura al camp de batalla que s'albirava no deixava cap més opció al govern republicà de Negrín que la resistència, tot esperant un canvi en el context internacional. 

El pas següent de Franco va ser llançar una ofensiva cap a València, amb la finalitat de conquerir el gran centre industrial de Sagunt i després el cap i casal. Amb aquest objectiu, havien d'avançar des del sud de Terol cap a la mar, travessant el Maestrat i la serra d'Espadà. Als peus d'aquesta serra arribaren els primers dies de juliol per atacar els seu punts més elevats: la Ràpita i l’Espadà, ben fortificats i que formaven part de la línia XYZ.

Però primer els calia ocupar dues elevacions pròximes, anomenades las tetas. El 10 de juliol, dos terços de requetés iniciaren un primer intent que resultà desastrós per als seus interessos i, com a conseqüència, durant uns dies els combats es van desplaçar al nord-oest d'aquestes posicions. El 18 de juliol, la II Agrupació de la 1ª Divisió d'Infanteria ho tornà a intentar fins aconseguir, al final de la jornada, prendre una de las dos tetas i un puntal situat al nord, anomenat el Cerro Gordo. Però les forces de la 206 i 129 brigades republicanes que defensaven la zona organitzaren una sèrie de contraatacs arribant a posar peu novament en la teta franquista en diverses ocasions. Val a dir que els franquistes quedaven en una posició molt vulnerable, dominada des de la Ràpita, que estava en mans republicanes, i per això van haver de fortificar-la a consciència.

Els dies posteriors foren d'una gran intensitat bèl·lica, només apaivagada per l'ofensiva republicana de l'Ebre iniciada la nit de sant Jaume, que va desactivar aquest front durant alguns dies. Però el 10 d'agost es reactivaren de nou els combats amb gran violència, tot destacant els produïts el dia 18, on s'arribà a la lluita cos a cos. Les baixes van ser molt nombroses. Només el Terç de Requetés de Lácar en va patir 186 en l'atac i defensa de la lloma, sense tenir dades de l’exèrcit republicà. Al remat, el front va quedar estabilitzat en aquest sector i cadascuna de les llomes va quedar en mans d’un bàndol fins a la fi de la guerra.   

La ruta

La ruta comença a mig camí de la carretera que uneix l'Alcúdia de Veo i Algímia d'Almonesir (CV-215), autèntic territori de ciclistes i motards, en el punt just on conflueixen amb aquesta el camí que puja al pic d'Espadà i el que duu al Puntal Gordo, que serà el que prendrem. Després d'uns pocs metres de pista, trobem una cruïlla que ens convida a prendre la senda que ens durà dalt de la primera teta, o teta republicana, ben arreglada, això si, però realment costeruda. 

A aquesta primera lloma trobàrem pocs dels vestigis que buscàvem. Només poguérem distingir una trinxera, a dalt de tot, excavada en la terra rogenca, un recer realment precari considerant la proximitat de la lloma veïna, en mans de l'enemic des del 18 de juliol de 1938.

Des de dalt es divisa perfectament la cota bessona i s'inicia el camí que les comunica i que enllaça amb la senda que puja al pic de la Ràpita, de 1.106 m., el cim més alt de la serra d'Espadà. Aquesta segona teta, la teta franquista, conserva una de les construccions de primera línia més impressionants d'aquest front amb parapets escalonats amb espitlleres, punts de tir fortificats i quatre búnquers que controlen tot el perímetre.

Vàrem passar una bona estona recorrent tot el conjunt on encara s'hi troben fragments de filat espinós que surt del sostre d'algun dels búnquers i, fins i tot, restes de metralla escampades. Des d'allà dalt, s'hi pot veure, al nord, les restes del despoblat de Xinquer, abandonat precisament durant la guerra, així com la fortificació que defensa el Puntal Gordo, un petit turó situat a la falda d'aquesta teta.

Per baixar d'aquesta lloma cal refer el camí i buscar l'encreuament amb la senda senyalitzada com direcció Xinquer, a causa de que a pocs metres es troba una drecera en aquest sentit, però que realment és l'inici de l'ascens a la Ràpita. Si l'emprenem, ens trobarem amb un camí molt bell de terres rosades, característiques de l'Espadà, que discorre planejant a l'ombra de pinastres, carrasques i sureres. 

 

En arribar a la cruïlla de Xinquer, si seguim l'ascens en comptes de desviar-nos cap al nord, la pujada es fa més pronunciada. Tanmateix, cal persistir, perquè al poc, comencem a trobar a esquerra i dreta trinxeres excavades que solquen la serra, com anellant-la de baix cap amunt, i que puntualment estan reforçades amb elements de pedra seca, ara emprada com a parapet, ara com a refugi o punt fortificat.

De nou ens vàrem entretenir resseguint els cinturons de trinxeres fins allà on la vegetació ens permetia, tot especulant sobre l'origen dels diferents accidents del terreny amb què anàvem topant. En fer-se migdia, aturàrem la pujada tot just quan travessàvem el tram més exigent i tornàrem per on havíem vingut sense assolir el cim, fins arribar a la cruïlla on comença la drecera que porta a Xinquer adés esmentada.

Restes d'una trinxera

El camí que porta a Xinquer des de la pujada a la Ràpita és una deliciosa senda de sureres velles, amb algunes de monumentals, on s'hi poden veure també ací i allà roures joves, que ja no deixaran d'acompanyar-nos fins a la fi del nostre recorregut. Connecta amb la pista que ens durà al punt d'inici d'aquesta ruta, de la qual, quasi bé al final, naix una breu sendera que, en pocs metres, ens duu a dalt del Puntal Gordo. 

La pujada a aquest turó està protegida pel búnker que es divisava des de la teta franquista, relativament en bon estat. A dalt, es va construir al final de la guerra un memorial franquista que va ser destruït per un llamp i reconstruït als anys setanta. D'aquest monument, feliçment amortitzat per la història, no queda en bon estat ni la placa commemorativa.

La jornada va acabar desplaçant-nos a Viver, on ens esperava un merescut dinar, després del qual tornàrem a casa amb la satisfacció d'haver passat un bon dia de muntanya.