Ascensió al Pedraforca
La SES al Pedraforca: amunt, amunt, entre roca, pols i bon ambient!
Ja feia temps que tocava una bona ascensió, d’aquelles amb majúscules. El Pedraforca, muntanya icònica com poques: dues banyes, una enforcadura al mig i una silueta que, encara que no l’haguérem pujat mai, ja la dúiem vista mil vegades —en calendaris, en llibres, en somnis--.
Dissabte passat, més d'una vintena de valents i valentes de la Societat Excursionista de la Safor ens vam plantar al mirador de Gresolet, a punt per fer la clàssica pel coll del Verdet. Vam matinar, vam carregar motxilles i vam començar a enfilar-nos: com mana la tradició.
El camí va començar amable, sota l’ombra dels pins, que oferien una frescor enganyosa. Però ben prompte el pendent es va fer notar. La pujada va ser exigent, però l’ànim no va decaure. La colla va fer pinya: vam xerrar, vam fer broma, i a mitja rampa no va faltar el clàssic “estic per a tornar” —també forma part del ritual--.
El coll del Verdet ens va regalar un respir i una panoràmica oberta, d’aquelles que fan callar. Però la calma va durar poc: arribava el moment de grimpar. Roca sòlida, segura, que demanava respecte però regalava confiança. El silenci es va fer dens, trencat només per les respiracions i el so de les botes cercant suport.
Al capdamunt ens esperava el premi. El cim. Núvols juganers, muntanyes a l’horitzó, fotos, somriures i un mos ben merescut. Ens vam trobar amb força gent —el Pedraforca sempre convoca—, però també vam gaudir de moments de pau i aquella sensació tan difícil d’explicar: ací sí que estem bé.
La baixada per la tartera va ser, com sempre, llarga, polsosa i dura per als genolls. Però amb bon humor i millor companyia tot es va fer més lleuger. I quan vam tornar a trepitjar herba i vam veure el refugi de Lluís Estasen allà baix, vam saber que la feina ja estava feta.
Una jornada rodona: paisatges espectaculars, un grup de deu i una muntanya que no es deixa dominar fàcilment, però que ens va acollir amb dignitat. La SES va pujar i baixar amb solvència i somriures. I això, al capdavall, és el que queda.
Ens veiem a la pròxima!
Teniu la crònica del dia a la web d'A un tir de pedra:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada