Societat Excursionista de La Safor

  Devia ser cap a finals de l'estiu de 1793, quan el benvolgut, curiós i il·lustrat botànic Cavanilles va visitar la Safor en el transcurs de la seua tercera i darrera expedició per terres valencianes. Els seus treballs, així com els realitzats anteriorment per cronistes com ara Gaspar Escolano o naturalistes com William Bowles, ens han deixat un llegat únic per conéixer --de vegades només amb matisos, de vegades amb informació acurada sobre la geologia, la botànica i l'agricultura-- com eren les terres que habitem i, conseqüentment, els grans canvis que han experimentat fins hui. El lector o lectora de les Observaciones se sorprendrà quan, en arribar Cavanilles al litoral gandià, descriu gràficament una menuda devesa, una estreta i llarga línia d'arena, una restinga entre el mar i la marjal. Terra destinada a la pastura, i representada amb una pineda vora mar. Cap a l'interior, una marjal, amb tot de bassetes o ullals d'aigua dolça, connectats amb séquies per on d...

  La SES al Pedraforca: amunt, amunt, entre roca, pols i bon ambient! Ja feia temps que tocava una bona ascensió, d’aquelles amb majúscules. El Pedraforca, muntanya icònica com poques: dues banyes, una enforcadura al mig i una silueta que, encara que no l’haguérem pujat mai, ja la dúiem vista mil vegades —en calendaris, en llibres, en somnis--. Dissabte passat, més d'una vintena de valents i valentes de la Societat Excursionista de la Safor ens vam plantar al mirador de Gresolet, a punt per fer la clàssica pel coll del Verdet. Vam matinar, vam carregar motxilles i vam començar a enfilar-nos: com mana la tradició. El camí va començar amable, sota l’ombra dels pins, que oferien una frescor enganyosa. Però ben prompte el pendent es va fer notar. La pujada va ser exigent, però l’ànim no va decaure. La colla va fer pinya: vam xerrar, vam fer broma, i a mitja rampa no va faltar el clàssic “estic per a tornar” —també forma part del ritual--. El coll del Verdet ens va regalar un respir i u...

UNA BIBLIOTECA PER A UN PROJECTE Quina millor manera de celebrar Sant Jordi i el Dia del Llibre que entre llibres i gent apassionada per la muntanya! I així és com ho vam celebrar a la seu de la Societat Excursionista: els companys Vicent Cervera i Òscar Martí van presentar la nova edició del seu llibre El Mondúver a un tir de pedra , una edició revisada i renovada.  I nosaltres no vam desaprofitar l'ocasió per inaugurar la Biblioteca de Muntanya Joan Pellicer , embrió del que serà una biblioteca especialitzada en muntanya, mapes i guies d'escalada. Aquesta nova biblioteca porta el nom de l'estimat Joan Pellicer i Bataller, dedicat a la memòria d'un homenot que ens va deixar un dels més grans llegats en obres de divulgació etnobotànica, tota una gran declaració d'amor vers les nostres muntanyes. El fons inicial de la  Biblioteca de Muntanya Joan Pellicer , amb vora tres-centes obres, naix de les donacions de moltes persones amants del muntanyisme, tant socis i sòcie...

Inauguració de la seu social de la Societat Excursionista de La Safor LA CASA GRAN DEL MUNTANYISME El passat divendres 28 de març a les 20h la Societat Excursionista de La Safor va obrir a la  ciutadania les portes de la seua seu social, situada al carrer Pare Carles Ferris, 14, de Gandia. La inauguració d'aquest local és la culminació d'un anhel que acompanya els socis i sòcies de la Societat Excursionista des de la seua fundació, en desembre de 2023. A l’acte hi assistí una nombrosa representació de l’ Ajuntament de Gandia: l’alcalde Sr. José  Manuel Prieto , la tinent d’alcalde Sra. Alícia Izquierdo , el regidor d’esports Sr. Jesús  Naveiro i la regidora de Polítiques Econòmiques Sra. Elena Moncho .  Més de 150 persones vam compartir la festa, expectants a les paraules de l’alcalde, que va expressar la seua alegria pel projecte i el desig d'un llarg recorregut a l'entitat. La representant de la  Federació d’Esports  de Muntanya, Pepa Arbona , també féu ...

La lluna, acovardida darrere d’un vel de núvols espessos, refusa amb obstinació qualsevol mostra de clemència; no hi ha estrelles ni rastre de claror: només la foscor, persistent com una capa de quitrà que cobreix camps, arbres i pedres. Caminar sota aquella negror és avançar cap a un món despullat de llum, on l’home és un simple accident, un esquerdament breu en l’eternitat del silenci. Aquí dalt, la foscor no és absència, sinó una presència viva, que en respirar-la se sent com absorbir tinta. Tot sembla suspés en una quietud mineral, fins que, des de les entranyes de l’obscuritat, un gemec esberla l’aire: el crit d’un mussol, un so fred i trencat. El silenci es recompon amb lentitud, com una ferida que es tanca a poc a poc, però sense arribar a cicatritzar; a la llunyania, un gos udola, un plany esfilagarsat aixecant-se i caient com una ona esvaïda. De sobte, alguna cosa es mou —un esclat de moviment sec, gairebé violent—: potser un senglar o un conill, esbossant una corba fugissera ...