Els frares de la Serrella
La lluna, acovardida darrere d’un vel de núvols espessos, refusa amb obstinació qualsevol mostra de clemència; no hi ha estrelles ni rastre de claror: només la foscor, persistent com una capa de quitrà que cobreix camps, arbres i pedres. Caminar sota aquella negror és avançar cap a un món despullat de llum, on l’home és un simple accident, un esquerdament breu en l’eternitat del silenci. Aquí dalt, la foscor no és absència, sinó una presència viva, que en respirar-la se sent com absorbir tinta. Tot sembla suspés en una quietud mineral, fins que, des de les entranyes de l’obscuritat, un gemec esberla l’aire: el crit d’un mussol, un so fred i trencat. El silenci es recompon amb lentitud, com una ferida que es tanca a poc a poc, però sense arribar a cicatritzar; a la llunyania, un gos udola, un plany esfilagarsat aixecant-se i caient com una ona esvaïda. De sobte, alguna cosa es mou —un esclat de moviment sec, gairebé violent—: potser un senglar o un conill, esbossant una corba fugissera ...